Exercicis Espirituals

Exercicis Espirituals

dilluns, 20 de març de 2017

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Jo he vingut en aquest món per fer un judici: perquè els qui no hi veuen, hi vegin, i els qui hi veuen, es tornin cecs.



 http://www.servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosA/17CuaresmaA4.jpg


D. 4 de Quaresma A



1. Llegim el text (Jn 9,1-41)
1Jesús, tot passant, veié un home que era cec de naixement. 2Els seus deixebles li van preguntar: Rabí, qui va pecar perquè nasqués cec: ell o els seus pares? 3Jesús respongué: No ha estat per cap pecat, ni d’ell ni dels seus pares, sinó perquè es manifestin en ell les obres de Déu. 4Mentre és de dia, nosaltres hem de fer les obres del qui m’ha enviat: però ara s’acosta la nit, quan ningú no pot treballar. 5Mentre sóc al món, sóc la llum del món6Dit això, escopí a terra, va fer fang amb la saliva, el va estendre sobre els ulls del cec 7i li digué: Vés a rentar-te a la piscina de Siloè —que vol dir «enviat». Ell hi va anar, s’hi rentà i tornà veient-hi. 8Els veïns i els qui sempre l’havien vist captant comentaven: Aquest, ¿no és el qui s’asseia a demanar caritat? 9Uns deien: Sí que és ell. Altres contestaven: No és pas ell: és un que s’hi assembla. Ell digué: Sóc jo mateix. 10Llavors li preguntaren: Doncs com és que se t’han obert els ulls? 11Ell respongué: Aquell home que es diu Jesús ha fet fang, me l’ha estès sobre els ulls i m’ha dit: “Vés a Siloè i renta-t’hi.” Jo hi he anat, m’he rentat i ara hi veig. 12Li digueren: On és, aquest home? Respongué: No ho sé. 13Dugueren als fariseus el qui abans era cec. 14El dia que Jesús havia fet el fang i li havia obert els ulls era dissabte. 15També els fariseus li van preguntar com havia arribat a veure-hi. Ell els respongué: M’ha posat fang sobre els ulls, m’he rentat i ara hi veig. 16Alguns dels fariseus començaren a dir: Aquest home que no guarda el repòs del dissabte, no pot venir de Déu. Però altres replicaven: Com és possible que un pecador faci uns senyals com aquests? I estaven dividits entre ells. 17Llavors es tornaren a adreçar al cec i li digueren: I tu, què en dius del qui t’ha obert els ulls? Ell respongué: Que és un profeta18Els jueus no es van creure que aquell home hagués estat cec i hagués arribat a veure-hi. Per això van cridar els pares del qui ara hi veia 19i els van interrogar: ¿És aquest el vostre fill, el qui segons vosaltres va néixer cec? Doncs com és que ara hi veu? 20Els seus pares respongueren: Nosaltres sabem que aquest és el nostre fill i que va néixer cec. 21Però com és que ara hi veu i qui li ha obert els ulls, nosaltres no ho sabem. Pregunteu-ho a ell, que ja és prou gran per a poder donar raó de si mateix. 22Els seus pares van respondre així perquè tenien por dels jueus, que llavors ja havien acordat expulsar de la sinagoga tothom qui confessés que Jesús era el Messies. 23Per això els seus pares van dir que ja era prou gran i que l’interroguessin a ell mateix. 24Llavors van cridar per segona vegada l’home que havia estat cec i li digueren: Dóna glòria a Déu reconeixent allò que nosaltres ja sabem: que aquest home és un pecador. 25Ell contestà: Si és un pecador, no ho sé. Però sé una cosa: jo era cec i ara hi veig. 26Ells insistiren: Digues què t’ha fet. Com t’ha obert els ulls? 27Ell els respongué: Ja us ho he dit i no me n’heu fet cas. Per què voleu sentir-ho una altra vegada? O és que també vosaltres us voleu fer deixebles seus? 28Ells el van insultar i li digueren: Deixeble seu, ho deus ser tu! Nosaltres som deixebles de Moisès. 29I de Moisès, sabem que Déu li va parlar, però aquest no sabem d’on és30L’home els contestà: Justament això és el que em sorprèn. Ell, a mi, m’ha obert els ulls, i vosaltres no sabeu d’on és. 31Tots sabem que Déu no escolta els pecadors, però sí que escolta els qui el veneren i compleixen la seva voluntat. 32Mai no s’havia sentit a dir que ningú obrís els ulls d’un cec de naixement. 33Si aquest no vingués de Déu, no hauria pogut fer res34Ells li van replicar: Tot tu vas néixer en pecat, i ens vols donar lliçons? I el van treure fora. 35Jesús va sentir a dir que l’havien tret fora i, quan el trobà, li digué: Creus en el Fill de l’home? 36Ell li va respondre: I qui és, Senyor, perquè hi pugui creure? 37Li diu Jesús: Ja l’has vist: és el qui et parla38Ell va afirmar: Hi crec, Senyor. I el va adorar.  39Llavors Jesús digué: Jo he vingut en aquest món per fer un judici: perquè els qui no hi veuen, hi vegin, i els qui hi veuen, es tornin cecs40Ho van sentir alguns dels fariseus que eren amb ell i li digueren: ¿És que nosaltres també som cecs? 41Jesús els contestà: Si fóssiu cecs, no tindríeu pecat. Però, com que dieu que hi veieu, el vostre pecat persisteix.
2. Mirem el text i contemplem Jesús
La trobada de Jesús amb el cec de naixement és la catequesi mistagògica del fet de néixer de dalt (3,3). L’explicació del misteri de la il·luminació d’un home assegut en la tenebra, i també de l’enfonsament en la tenebra dels qui es creuen asseguts en la llum (els fariseus), perquè refusen la llum dels homes i del món: l’home anomenat Jesús (1,4.5.9; 8,12; 11,9; 12,46).
És una catequesi ben estructurada: (1) Jesús s’atura davant un cec de naixement; la seva iniciativa suscita una pregunta dels seus deixebles (9,1-5). (2) Jesús allibera el cec de la seva situació marginal (no pot meditar la Llei, que dóna vida i ensenya el camí que hi porta) i desapareix (9,6-7); el gest de Jesús, que barreja terra (carn) amb saliva (esperit) per a fer-ne fang (carn+esperit= home complet), recorda el gest del Creador (Gn 2,7). (3) El signe suscita reaccions: a) la perplexitat dels veïns i coneguts (9,8-12): descobreixen un canvi (és o no el mateix?), i ell es presenta com Jesús: sóc jo (9,9; 18,5.6.8); l’il·luminat es refereix a Jesús com aquell home que es diu Jesús (9,11), no en coneix l’origen  diví (9,12); b) els fariseus mostren dificultat: el profeta que fa prodigis i vol ser seguit viola la Llei (cf. Dt 13,1-6), i alhora divisió (9,13-17); l’il·luminat reconeix Jesús com un profeta (9,17); c) els pares de l’il·luminat se’n desentenen per por dels jueus (9,18-23); d) els fariseus mostren el seu refús a Jesús i excomuniquen l’il·luminat (9,24-34), perquè confessa la fe en l’origen diví de Jesús (sols es pot adorar el Senyor: Dt 13,5): dóna raó del seu re-naixement. (4) Jesús reapareix, pregunta sobre la fe (9,35) i estableix un diàleg amb l’ex-cec (9,36-38); Jesús revela la seva identitat i l’il·luminat confessa la seva fe en Jesús: l’adora com a Déu que és (9,38). (5) Els fariseus, que s’han erigit en intèrprets i jutges del signe, són declarats cecs per Jesús (9,39-41), perquè refusen néixer de dalt.
És una catequesi sobre el baptisme, la il·luminació (do de Déu i resposta humana). En aquest procés l’home anomenat Jesús té la iniciativa (9,1: veu), suscita la pregunta sobre d’on ve i qui és (9,12.16.24.29), i es manifesta com a Senyor i Jutge, davant el qual cal optar: restar cec (refusar-lo) o veure-hi (creure-hi). L’il·luminat (el cristià) ha d’adonar-se del do i veure-hi: seguir, obeir, adorar Déu fet home, la llum del món (la que resplendeix en la foscor i ve a il·luminar –salvar tots els homes).
L’evangelista ha teixit una catequesi amb un clar anacronisme: els cristians (els il·luminats, pel baptisme) són expulsats de la Sinagoga (9,22) després de la destrucció del Temple de Jerusalem (70 dC), quan els fariseus marquen la nova orientació del judaisme; per això, jueus i fariseus es confonen (9,22) i l’il·luminat és exclòs de la Sinagoga pel judaisme oficial (9,34). A més, cal tenir present que, en la redacció final de l’evangeli joànic, són indestriables l’esdeveniment Jesús i la interpretació que en fa la tradició del deixeble estimat.
En resum, l’il·luminat viu en la llum i la confessa present en l’home anomenat Jesús i en l’Església: la comunitat dels il·luminats, des d'on la llum dels homes continua fent-se present en el món.
3. Pensem-hi. Davant del do de la il·luminació (veure-hi = creure-hi) cal optar: restar cec (refusar Jesús) o veure-hi (creure-hi). Qui és Jesús per a mi? Un home important? Un profeta? Déu fet home?
Com a batejat (il·luminat) m’adono del do rebut i adoro Déu fet home, la llum que resplendeix en la fosca i il·lumina la humanitat? Hi crec?

divendres, 17 de març de 2017

Xerrada sobre el celibat d'en Jesús Renau al recés del 5-6 de març de 2017



EL CELIBAT COM A FONT DE CONFIGURACIÓ AMB JESUCRIST

        En primer lloc una cordial salutació amb el bon record d’aquells dies de Raimat de l’estiu passat. He llegit la vida del P. Chevrier, veritablement un home de Déu, un profeta inspirador del immens valor dels evangelis, de la pobresa personal i opcional en vers als pobres i d’una manera de viure el sacerdoci no com a privilegi sinó com a servei a la gent.

        Avui, en aquest recés, intentaré fer uns plantejaments, una mena de punts de reflexió, que puguin ajudar al vostre recés, dintre del marc general que teniu per aquest curs, que és el celibat. Ja des del començament em va inspirar el tema assignat: com a font de configuració amb Jesucrist, perquè penso que és la dimensió més fonda d’aquest carisma.
        La meva proposta és fer un procés senzill des de el més superficial cap al més profund.

1.- DIMENSIONS DEL CELIBAT.

        1.1.-  El que la gent  entén  sobre el nostre celibat  és que el celibat es una CONDICIÓ PEL PRESBITERAT a l’Església llatina i per tant una norma de l’Església, que considera que és un valor indispensable per cridar al ministeri sacerdotal. Sabem que en les esglésies catòliques orientals no és així i que fins i tot en la llatina si un pastor , per exemple, anglicà s’ha convertit a l catolicisme i està casat pot mantenir el matrimoni i rebre el ministeri presbiteral.

        1,2.-  Donant un pas endavant constatem que el celibat  demana UNA FORMA DE VIURE, que es realitza en molts casos vivint sol i en altres en grups de preveres ni que cadascú mante una independència econòmica i ministerial segons el ramat que li han confiat. El servei ministerial és el que condiciona la manera de viure.

        1.3.-  Aquesta manera de viure comporta UNA MANERA D’ESTIMAR a la gent, que la podríem definir com a amistat paternal. El prevere, en general,  valora molt l’amistat. Tenim moltes amistats que van sumant a través de la vida amb els que uneix el servei prestat, moltes vegades en situacions importants per la gent. També moltes vegades hi ha en aquestes relacions unes dimensions paternals. Aquell llibre que els anys 60 del segle passar Martín Descalzo va titular” Tots em diuen pare”. Homes de molts amors i amistats precisament des de la nostre condició celibatària.

        1.4.- El celibat ens possibilita UNA MAJOR LLIBERTAT no sols en la mobilitat del servei, sinó en les relacions humanes evitant aquelles dependències que comporta el compromís de parella i de paternitat. Aquest és un dels punts que masses vegades s’intenta justificar el celibat, quan des d’un punt de vista més teològic és un carisma, una gracia rebuda. No és el celibat per esdevenir més eficaços sinó per modelar una forma d’estimar inspirada en Jesús.

        1.5.-  Per tan en aquesta primera aproximació, sense negar els valors dels passos explicitats considerem que sobre tot el celibat  és UN DO REBUT PER GRACIA que modela una forma d’estimar lliure, eficaç i amistosa de cara al ministeri i al servei de les persones i les comunitats.
                      -------------------------------------------------------

2.- EL CELIBAT COM A DO I CARISME DE L’ESPERIT SANT.

        2.1.- No es pot dir que el celibat és irracional, i que va contra la manera de ser humana perquè també es dona en altres situacions  personals i per diverses raons respectables.  Amb tot i mirant-ho més atentament  sí que és una mena d’excepció ja que la relació amb parella és quelcom molt natural i fins sembla molt recomanable per l’equilibri i les dimensions sexuals de la persona. . Per tant diríem que el celibat VA MÉS ENLLÀ DE LA RACIONALITAT. Costa d’entendre, sobre tot quan es manté per tota la vida com a propòsit. El que li donarà valor i sentit no és la seva realitat fenomènica d’abstenció de relació afectiva sexual, sinó la motivació de fons, la raó per la que es viu com un propòsit ferm i per sempre.  En el nostre cas podem dir que aquesta gràcia carismàtica, el celibat és PEL REGNE DE DÉU.

        2.2.-  Com a do carismàtic, rebut per el Sant Esperit, es a dir l’Amor diví entre el Pare i el Fill és una GRACIA AFECTIVA, que correspon a la dimensió més profunda de la persona, aquella que en diem el cor. De forma imaginativa diríem que va del Cor de Déu al cor humà, procedeix del amor profund de Déu invitant a participar d’Ell en les relacions humanes per causa del Regne de Déu, de la novetat de l’Evangeli . Més enllà de la raó, però no en contra de la raó, el carisma del celibat modela interiorment a la persona participant, com a crida i com a gracia, del Cor de Déu, de la seva fonda i extensiva manera d’estimar.

        2.3.- El celibat MODELA EL COR HUMÀ. L’eixampla el nostre cor vers totes les persones sense diferències, participant de la dinàmica de Déu que no fa distincions, que fa sortir el sol sobre bons i dolents i envia la pluja per tothom. Som homes d’amor universal, no en un sentit abstracte sinó concret. Un cor modelat per l’amor de Déu sent la crida a ser net, desinteressat, universal, a tenir relacions  serenes, plorar amb els que ploren, gaudir amb els que gaudeixen i servir a tot, tenint especial atenció als dèbils i al pobres, perquè participa de l’estil amoris de Déu.

        2.4.- El celibat pel regne de Déu és FONT DE TRANSFORMACIÓ personal i relacional. Aquesta transformació es va donant en el pas dels anys, i va unida a una crida interior a créixer dia a dia en la relació afectiva amb Déu. Celibat i vida interior, celibat i pregària, celibat i contemplació són moments d’una mateixa realitat. L’acció del que amb la gracia de Déu intenta viure i viu en el cor profund de Déu dona fruit apostòlic. moltes vagades no constatable, altres vegades sí. L’Esperit que viu en nosaltres ens porta a clamar a Déu com a Pare i als homes i dones com a germans, com a estimats i estimades germans i germanes.

3.- EL CELIBAT  FONT DE CONFIGURACIÓ AMB JESUCRIST.

        3.1.- Tot el que hem dit fins ara ens porta a una direcció vers l’interior afectiu de la nostra persona, com a do de l’Esperit Sant és una crida a l’amor. EL CELIBAT ES UNA FONT D’AMOR. Amor apostòlic per la gent a la que servim, i amor a la persona de Jesús, que va viure estimant als altres i comunicant l’amor de Déu. Si fins ara hem tractat sobre tot de la dimensió apostòlica ara entrem de ple en la dimensió de la relació afectiva amb Jesús.

        3.2.- Tenim consciència de la vocació rebuda no sols en els inicis del nostre camí, sinó dia a dia. Una vocació, una gracia que ens situa fer present a Jesucrist en el nostre món, tan a les comunitats cristianes com a la societat. JESUCRIST ES FA PRESENT EN LA NOSTRA VIDA I PERSONA. “Alter Cristus”.  Actuem “in nomine Jesu”. No és una presència representativa com pot passar en els diplomàtics o representants sinó és una presència de vida, vital. Ell hi és en nosaltres.

        3.3.- No hi és com a raó ni demostració sinó com a estimació. Cridats a estimar ELL ENS CONEIX I ENS ESTIMA personalment, des de sempre, pels camins de vida que cadascú de nosaltres coneix. No sols no s’ha cansat de les nostres limitacions i pecats sinó que renova el seu amor contínuament, perquè és un amor que és Ell mateix. Viu en nosaltres en amor. Moltes vegades ho podem experimentar, altres no; perquè l’amor de Jesús no anul·la  la nostra llibertat, la mou, l’invita i la modela.

        3.4.- La nostra resposta, per tant, no és únicament “ad extra” em la missió, sinó “ad intra” en la relació amb Ell i en Ell al Pare en l’Amor del Sant Esperit. Som fills, som amics, som confidents, som homes d’un gran amor del cor TOTA LA NOSTRA AFECTIVITAT ES CENTRA EN DÉU i des d’Ell  s’expansiona en missió. És Ell qui estima en nosaltres. La nostra vida és apassionadament amorosa.

        3.5.- Podem, doncs afirmar que el celibat viscut en amor personal amb Jesucrist es va configurant en Ell. És do, és gràcia, és carisma, és relació, és fecunditat, és joia, és serenitat. ANEM DEIXANT QUE ELL ENS CONFIGURI  sense perdre la nostra identitat, de forma que hi ha un jo i un tu, en “amic” i en “amant” que  en el pas dels anys, sense parar, en consolació o desolació, en èxit o fracàs, en vida i en mort fan present el Crist Vivent en la nostra persona i en la nostra vida. Una configuració mai acabada ni aquí en aquest món ni després en el definitiu, perquè no destrueix la nostra persona sinó que eternament la apropa a Ell , Amor infinit.  

diumenge, 12 de març de 2017

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Senyor, dóna’m aigua d’aquesta



 http://www.servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosA/16CuaresmaA3.jpg
D. 3r de Quaresma A

1. Llegim el text (Jn 4,4-42)
4Jesús havia de travessar Samaria. 5Arribà, doncs, en una població samaritana que es deia Sicar, no gaire lluny de la propietat que Jacob havia donat al seu fill Josep; 6allà hi havia el pou de Jacob. Jesús, cansat de caminar, s’assegué allí a la vora del pou. Era cap al migdia. 7Una dona de Samaria es presentà a pouar aigua. Jesús li diu: Dóna’m aigua. 8Els seus deixebles se n’havien anat al poble a comprar menjar. 9Però la dona samaritana preguntà a Jesús: Com és que tu, que ets jueu, em demanes aigua a mi, que sóc samaritana? Cal recordar que els jueus no es fan amb els samaritans. 10Jesús li respongué: Si sabessis quin és el do de Déu i qui és el qui et diu: “Dóna’m aigua”, ets tu qui li n’hauries demanada, i ell t’hauria donat aigua viva11La dona li diu: Senyor, no tens res per a pouar i aquest pou és fondo. D’on la trauràs, l’aigua viva? 12El nostre pare Jacob ens va donar aquest pou, i en bevia tant ell com els seus fills i el seu bestiar. ¿Que potser ets més gran que no pas ell? 13Jesús li respongué: Tots els qui beuen aigua d’aquesta tornen a tenir set. 14Però el qui begui de l’aigua que jo li donaré, mai més no tindrà set: l’aigua que jo li donaré es convertirà dintre d’ell en una font d’on brollarà vida eterna15Li diu la dona: Senyor, dóna’m aigua d’aquesta. Així no tindré més set ni hauré de venir aquí a pouar. 16Ell li diu: Vés a cridar el teu marit i torna. 17La dona li contesta: No en tinc, de marit. Li diu Jesús: Fas bé de dir que no en tens18N’has tingut cinc, i l’home que ara tens no és el teu marit. En això has dit la veritat. 19La dona li respon: Senyor, veig que ets un profeta20Els nostres pares van adorar Déu en aquesta muntanya, però vosaltres dieu que el lloc on cal adorar-lo és Jerusalem21Jesús li diu: Creu-me, dona, arriba l’hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem22Vosaltres adoreu allò que no coneixeu; nosaltres adorem allò que coneixem, perquè la salvació ve dels jueus23Però arriba l’hora, més ben dit, és ara, que els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare24Déu és esperit. Per això els qui l’adoren han d’adorar-lo en Esperit i en veritat25Li diu la dona: Sé que ha de venir el Messies, és a dir, l’Ungit. Quan ell vingui, ens ho explicarà tot. 26Jesús li respon: Sóc jo, el qui et parla27En aquell moment arribaren els deixebles. S’estranyaren que parlés amb una dona, però cap d’ells no gosà preguntar-li què volia o per què parlava amb ella. 28Llavors la dona deixà la gerra i se’n va anar al poble a dir a la gent: 29Veniu a veure un home que m’ha dit tot el que he fet. No deu ser el Messies? 30La gent va sortir del poble i l’anà a trobar. 31Mentrestant, els deixebles el pregaven: Rabí, menja. 32Però ell els contestà: Jo, per menjar, tinc un aliment que vosaltres no coneixeu. 33Els deixebles es preguntaven entre ells: És que algú li ha portat menjar? 34Jesús els diu: El meu aliment és fer la voluntat del qui m’ha enviat i dur a terme la seva obra35¿No teniu costum de dir: “Quatre mesos més i ja serem a la sega”? Doncs bé, jo us dic: alceu els ulls i mireu els camps; ja són rossos, a punt de segar! 36El segador ja rep el jornal i recull el gra per a la vida eterna; així s’alegren plegats el sembrador i el segador37En aquest cas té raó la dita: “Un és el qui sembra i un altre el qui sega.” 38Jo us he enviat a segar on vosaltres no havíeu treballat. Altres van treballar-hi, i vosaltres us heu beneficiat del seu treball. 39Molts dels samaritans d’aquell poble van creure en Jesús per la paraula de la dona, que assegurava: «M’ha dit tot el que he fet.» 40Per això, quan els samaritans anaren a trobar-lo, li pregaven que es quedés amb ells. I s’hi va quedar dos dies. 41Per la paraula d’ell mateix encara molts més van creure, 42i deien a la dona: Ara ja no creiem pel que tu dius. Nosaltres mateixos l’hem sentit i sabem que aquest és realment el salvador del món.
2. Mirem el text i contemplem Jesús
El relat del trobament de Jesús amb la dona samaritana consta de dos quadres (4,4-26 i 4,27-38) amb un final (4,39-42). Cada quadre és un diàleg de Jesús entorn d’un malentès: el diàleg amb la samaritana entorn de l’aigua del pou i el culte veritable, i el diàleg amb els deixebles entorn de l’aliment de Jesús.
El marc del primer quadre és suggerent. Hi apareixen el pou de Jacob i una dona samaritana. En un país on hi ha poca aigua, els pous són llocs de trobada, conflicte i reconciliació (cf. Gn 21,25; 26,15-22); són espais de relació entre home i dona: Isaac i Rebeca (Gn 24), Jacob i Raquel (Gn 29,1-14), Moisès i Siporà (Ex 2,15b-21). La trobada parteix del fet que la dona va a poar aigua i l’home es troba al pou per ajudar-la o per demanar-n’hi. Jesús li’n demana, i per mitjà del diàleg, l’ajuda a trobar l’aigua viva i el culte veritable.
El quadre de la trobada de Jesús amb la samaritana consta de dues escenes: la primera entorn de l’aigua viva (4,6-15) i la segona entorn del culte veritable (4,16-26). En la primera escena, Jesús confia que la dona pot donar-li aigua i la interpel·la sobre el do de Déu, i la samaritana expressa sorpresa perquè un jueu hi confiï i li pugui oferir més que Jacob; després, Jesús revela el sentit de fons de la recerca: l’aigua viva, i la samaritana reacciona demanant-la. La segona escena inicia quan Jesús interpel·la la samaritana a partir de la seva situació personal i de la seva opció de vida; després d’escapolir-se d’anar a l’essencial, la samaritana reacciona reconeixent Jesús com a profeta (4,19) i li planteja el sentit de la pròpia fe; aleshores, Jesús li revela que el qui cal adorar és el Pare, i arran d’una afirmació de la samaritana, li revela la seva identitat messiànica: El Messies sóc jo. (4,26). El diàleg acaba amb la reacció missionera de la dona, la gerra abandonada (4,28) indica la fe de la samaritana en Jesús: no ha de poar més, ha trobat l’aigua viva.
El quadre del diàleg amb els deixebles manifesta que l’aliment de Jesús és la seva missió (4,34). Els dos proverbis amb els seus respectius comentaris (4,35-36 i 4,37-39) indiquen dos moments de la missió (sembra i sega) i la diferència entre sembradors i segadors. La mateixa evangelització de Samaria (Ac 8,4-25) n’és un exemple: els segadors Pere i Joan recullen el sembrat per Felip.
Ara i aquí, Jesús és l’espai de relació feliç entre home i dona i l’espai de relació entre els humans i Déu. La conclusió final mostra el fruit de la missió: la fe dels samaritans. Una fe més pregona que la dels jueus, perquè s’arrela en la paraula de Jesús, i no pas en una superficial admiració dels signes de Jesús (2,23-25). Així doncs, la fe consisteix a creure que l’home Jesús és el Salvador del món (4,42).
3. Pensem-hi. Tothom que es troba amb Jesús és convidat a creure en Déu Pare que s’ha manifestat en Jesús, el salvador del món. La trobada personal amb Jesús em porta a compartir-la? El fet de trobar l’aigua viva em porta a esbombar-ho?
Em sento qüestionat per Jesús en la RdV?
M’identifico amb la samaritana en la recerca del sentit de la vida? I en la recerca del culte veritable? Per què?