Exercicis Espirituals

Exercicis Espirituals

diumenge, 20 d’agost de 2017

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Et donaré les claus del Regne del cel



 http://www.servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosA/44OrdinarioA21.jpg
D. 21 de durant l’any A

1.Llegim el text (Mt16,13-20)
13Jesús va arribar a la regió de Cesarea de Filip, i preguntava als seus deixebles: Qui diu la gent que és el Fill de l’home? 14Ells respongueren: Uns diuen que és Joan Baptista; d’altres, Elies; d’altres, Jeremies o algun dels profetes. 15Ell els pregunta: I vosaltres, qui dieu que sóc? 16Simó Pere respongué: Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu.
17Llavors Jesús li va dir: Feliç de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t’ho ha revelat ni la carn ni la sang, sinó el meu Pare del cel. 18I jo et dic que tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església, i les portes del reialme de la mort no la podran dominar. 19Et donaré les claus del Regne del cel; tot allò que lliguis a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra quedarà deslligat al cel.
20Després va manar als seus deixebles que no diguessin a ningú que ell era el Messies.

2. Mirem el text i contemplem Jesús
Aquesta escena de Jesús amb els seus deixebles comença a preparar el terreny al discurs de Jesús a l’Església (18,1-35). S’hi distingeix: 1) un diàleg entre Jesús i els deixebles (16,13-16), a partir de dues preguntes de Jesús, i la segona, adreçada a «vosaltres», suscita la confessió de Pere: Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu; 2) les paraules de Jesús a Pere (16,17-19), que consten d’una benaurança (Feliç de tu...), d’una promesa–missió (Jo et dic que tu ets Pere, i sobre aquesta pedra...), i d’una investidura (Et donaré les claus del Regne del cel...); 3) la conclusió (16,20): Jesús mana als seus deixebles que no diguin a ningú que és el Messies, perquè encara no n’han comprès el sentit veritable.
Mateu ofereix una escena original, on les paraules de Jesús a Pere: 1) són una ampliació redaccional de Mt (no les trobem ni a Mc ni a Lc); 2) s’arrelen en una tradició petrina, recollida i reinterpretada per Mt, però que també troba ressò a Lc 22,31-32 i a Jn 21,15-17. També cal dir que: 1) a partir del text actual és impossible reconstruir la situació vital en què ha madurat aquesta tradició petrina o han estat formulades les sentències sobre les quals s’ha condensat; 2) el seu gènere literari actual és una declaració i catequesi sobre el paper eclesial de Pere. Per a Mateu, Pere fa de pal de paller entre els diversos tipus de judeocristians (des dels més liberals als més conservadors) i els pagans convertits, que hi ha en l’Església. Així, Pere assumiria, des de l’inici, el servei d’unitat enmig dels conflictes entre cristians.
En la mateixa confessió de Pere, Mateu revela el sentit de la figura de Pere al si de l’Església: 1) és més que el portaveu d’una opinió comuna, ja que és destinatari d’una especial revelació divina, subratllada per la benedicció de Jesús; 2) tot i que no és el primer a confessar la fe, ja que abans ho han fet els deixebles (14,33), té la prioritat que li dóna Jesús: declarant-lo Perepedra, sobre la qual serà edificada l’Església, i donant-li el poder de les claus; així, la seva confessió, tot i no tenir una prioritat cronològica (que Marc conserva), té una prioritat eclesial. Les claus del Regne són preses dels escribes i fariseus i donades a Pere per a vèncer les forces del Mal.

3. Pensem-hi
Visc la fe com a do de Déu? Sóc agraït aquest do?
Quina és la meva missió en l’Església?
Amb la força de la fe lluito contra les forces del Mal?

diumenge, 13 d’agost de 2017

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Dona, és gran la teva fe. Que es faci tal com tu vols.



 http://www.servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosA/43OrdinarioA20.jpg
D. 20 de durant l’any A
1. Llegim el text (Mt 15,21-28)
21Jesús se’n va anar d’allí i es retirà a la regió de Tir i Sidó. 22Una dona cananea, que era d’aquell territori, vingué a trobar-lo i es posà a cridar: Senyor, Fill de David, tingues pietat de mi! La meva filla està endimoniada i sofreix molt. 23Jesús no li va tornar contesta. Els seus deixebles es van acostar i li demanaven: Fes-la marxar: no fa més que cridar darrere nostre. 24Jesús els digué: Únicament he estat enviat a les ovelles perdudes de la casa d’Israel. 25Però la dona vingué a prosternar-se davant d’ell i li deia: Senyor, ajuda’m! 26Jesús contestà: No està bé de prendre el pa dels fills i tirar-lo als gossets. 27Ella digué: És veritat, Senyor, però també els gossets mengen les engrunes que cauen de la taula dels seus amos. 28Llavors Jesús li respongué: Dona, és gran la teva fe. Que es faci tal com tu vols. I des d’aquell mateix moment es posà bona la seva filla.

2. Mirem el text i contemplem Jesús
Aquest relat és sorprenent, ja que presenta Jesús aprenent d’una dona estrangera. Jesús es deixa convèncer pels arguments de l’altre, en aquest cas d’una dona que no pertany al poble d’Israel. Un relat que convida a aturar-se en els dos protagonistes: la dona cananea i Jesús.
El silenci de Jesús davant la pregària de la dona cananea provoca la intervenció dels deixebles. I aquesta intervenció provoca la reacció de Jesús, manifestant la finalitat de la seva missió: dur l’Evangeli de Déu únicament als fills d’Israel. La dona insisteix i aleshores Jesús respon metafòricament, tot dient-li que els fills són els jueus i els gossos són els gentils (els qui no pertanyen al poble d’Israel) i el pa és l’Evangeli de salvació que porta Jesús a Israel. I la dona, en lloc d’ofendre’s (els jueus tractaven de gos els no jueus), reacciona amb una altra metàfora, on es compara ella mateixa amb els animals que, tot i no asseure’s a taula com els fills, en mengen les engrunes. La dona no perd l’esperança tot i ser conscient que cadascú ha d’estar al seu lloc, Jesús amb els jueus i ella amb els gentils. No la perd perquè està convençuda que el pa es pot compartir.
La dona reconeix l’estatus jueu de Jesús amb el títol Fill de David. Jesús és fidel a l’aliança de Déu amb els jueus. La dona creu que la salvació que porta Jesús també és per als no jueus. La dona mostra la seva fe. Jesús accepta la reflexió de la dona, en lloa la fe i li guareix la filla. I el miracle de la fe és confirmat pel de la guarició. Aleshores l’Evangeli de la salvació també abasta els gentils.
Una dona forastera s’ha convertit en model de fe i anticipa la missió evangelitzadora de tota l’Església, a sortir d’ella mateixa i abastar tot el món.

3. Pensem-hi
La meva pregària de petició és persistent i convençuda com la de la cananea? L’obstinació de la cananea m’anima a fiar-me sempre de la generositat i misericòrdia de Déu?

dilluns, 7 d’agost de 2017

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Realment ets Fill de Déu!



 http://www.servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosA/42OrdinarioA19.jpg
D. 19 de durant l’any A

1. Llegim el text (Mt 14,22-33)
22Tot seguit, Jesús va fer pujar els deixebles a la barca i els manà que passessin al davant d’ell cap a l’altra riba, mentre ell acomiadava la gent. 23Després d’acomiadar-los va pujar tot sol a la muntanya a pregar. Al vespre encara era allà tot sol. 24Mentrestant, la barca ja s’havia allunyat un bon tros de terra, i les ones la sacsejaven, perquè el vent era contrari. 25A la matinada, Jesús va anar cap a ells caminant sobre l’aigua. 26Quan els deixebles el veieren caminant sobre l’aigua, es van esglaiar i es digueren: És un fantasma! I es posaren a cridar de por. 27Però de seguida Jesús els digué: Coratge! Sóc jo. No tingueu por. 28Pere li contestà: Senyor, si ets tu, mana’m que vingui caminant sobre l’aigua. 29Jesús li digué: Vine. Pere baixà de la barca, es posà a caminar sobre l’aigua i anà cap a Jesús. 30Però en veure que el vent era fort, es va espantar. Llavors començà d’enfonsar-se i cridà: Senyor, salva’m! 31A l’instant, Jesús estengué la mà i va agafar-lo tot dient-li: Home de poca fe! Per què has dubtat? 32Llavors pujaren a la barca, i el vent va parar. 33Els qui eren a la barca es prosternaren davant d’ell i exclamaren: Realment ets Fill de Déu!

2. Mirem el text i contemplem Jesús
L’encapçalament del text uneix el gest dels pans amb una nova escenografia, més intraeclesial: la imatge de la barca, on Jesús fa pujar els deixebles. Ací tornen a sortir els tres cercles que s’inicien a la fe en Jesús: Pere, els deixebles i la gent.
Jesús se separa de la gent, fa embarcar els deixebles amb Pere i es retira sol a la muntanya per pregar (al·lusió a la situació actual de Jesús amb el Pare?). Jesús pren la iniciativa i determina el desenvolupament dels esdeveniments d’una manera misteriosa: és l’absent present.
El centre del drama és la trobada de Jesús amb els deixebles i Pere sobre el llac, a la fi de la nit (enmig de la por). I es desenvolupa en dos actes: la manifestació de Jesús als deixebles amb Pere: camina sobre l’aigua; i el gest de salvació de Jesús envers Pere que s’enfonsa, mentre va cap a Jesús. Pere mostra l’obediència de la fe, només l’adversitat pot fer trontollar la fe. Entre la situació inicial, marcada per l’absència de Jesús i la final, quan hi és present, els dos encontres amb Jesús fan passar els deixebles –els de la barca i Pere– de la por a la fe: Realment sou Fill de Déu.
L’escena amb Pere destaca que el deixeble (Pere n’és el model) és convidat a fiar-se totalment del Senyor, fins i tot en els moments més crítics. Pere aprèn de la pròpia feblesa i s’adona que cal arriscar-se (sortir de la barca i jugar-se la vida) per tal d’entendre què vol dir fiar-se del Senyor.
Jesús es revela als seus deixebles enmig de les dificultats (la barca que va contracorrent enmig del món) i els confirma en la fe, alliberant-los de la por i del dubte. I es revela com a Déu que és: No tingueu por, que sóc jo (Ex 3,14; Is 43,10; 44,6; 46,9). Literalment, Jesús diu: No tingueu por que jo sóc! és a dir, us trobeu davant el Senyor.
Jesús ve de la seva experiència de pregària dalt la muntanya; aquest fet destaca la presència del Senyor que s’acosta misteriosament als deixebles. Jesús és el Senyor que domina les forces de la natura (el vent amainà) i és el Salvador (li donà la mà) de l’Església enmig de les proves.
El relat d’avui s’inspira en la tradició bíblica i en experiències pasquals. No s’hauria d’excloure, però, que s’arreli en el record d’una misteriosa trobada amb Jesús, durant una moguda travessia pel llac.

3. Pensem-hi
  • Creure en Jesús fa que m’arrisqui en el seu seguiment?
  • Trobo el temps per a pregar?
  • Quan els fets i les situacions em superen m’arrisco a caminar cap a Jesús?
  • Confiar en Déu em sosté en els moments durs i difícils?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: La meva ànima magnifica el Senyor



 http://www.servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosA/61AsuncionA.jpg
Assumpció de la Mare de Déu
1. Llegim el text (Lc 1,39-56)
39Per aquells dies, Maria se n’anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judà, 40va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet. 41Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l’infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l’Esperit Sant. 42Llavors va exclamar amb totes les forces: Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes! 43Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? 44Tan bon punt he sentit la teva salutació, l’infant ha saltat de goig dins les meves entranyes. 45Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t’ha anunciat es complirà. 46Maria digué:
La meva ànima magnifica el Senyor, 47el meu esperit celebra Déu que em salva, 48perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa; des d’ara totes les generacions em diran benaurada, 49perquè el Totpoderós obra en mi meravelles; el seu nom és sant, 50i l’amor que té als qui creuen en ell s’estén de generació en generació. 51»Les obres del seu braç són potents: dispersa els homes de cor altiu, 52derroca els poderosos del soli i exalta els humils; 53omple de béns els pobres, i els rics se’n tornen sense res. 54-55»Ha protegit Israel, el seu servent, com havia promès als nostres pares; s’ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre.
56Maria es va quedar uns tres mesos amb ella, i després se’n tornà a casa seva.
2. Contemplem el text
L’episodi de la visita de Maria a Elisabet va seguit del «Magníficat» ––aquesta és la primera paraula del cant en la versió llatina de sant Jeroni––, que és el primer dels quatre himnes que hi ha en l’evangeli de la infància de Jesús (els altres són el càntic de Zacaries; el cant dels àngels i el càntic de Simeó).
La salutació de Maria provoca una reacció en cadena: l’infant salta dins del ventre d’Elisabet, la qual, «plena de l’Esperit Sant», entona una lloança per beneir Maria i l’infant que ella porta. El salt d’alegria de l’infant és signe que Elisabet es troba davant la mare del seu Senyor.
El càntic de Maria és la reacció de la mare del Senyor a la salutació d’Elisabet. És un poema compost de textos de l’AT, sobre el fons del càntic d’Anna, la mare de Samuel (1Sa 2,1-10). Hi ha al·lusions al Gn, Dt, Sir, Is, Ha, Ml, Jb, Ez i, sobretot, als Salms. És construït a partir d’un joc de contrastos: abaixament/elevació. Maria lloa la grandesa de Déu: és poderós perquè ha fet per ella coses grans; el seu braç és potent ––una referència a la sortida d’Egipte–– i capgira valors considerats humans: els orgullosos són dispersats; el poderosos, destronats; i els rics, despullats; per contrast, els humils són elevats i els afamats són saciats. Maria confessa Déu com el seu salvador. I ho diu en temps passat en grec: «ha fet el poder en el seu braç». Maria, la dona humil, portadora del pla salvador de Déu, ens diu des de la fe més profunda que Déu ja ha actuat.
3. Mirem la nostra vida i acció
On hem descobert l’acció poderosa de Déu en la nostra vida i acció? I fem com Maria? I també sabem lloar la fe dels qui ens posen davant del Senyor?