Exercicis Espirituals

Exercicis Espirituals

diumenge, 18 de juny de 2017

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: I no tingueu por dels qui maten el cos però no poden matar l’ànima



 http://www.servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosA/35OrdinarioA12.jpg
D. 12 de durant l’any A
1. Llegim el text (Mt 10,26-33)
26»Per tant, no tingueu por de tots ells [els qui us persegueixen], perquè no hi ha res de secret que no s’hagi de revelar, ni res d’amagat que no s’hagi de saber. 27Allò que us dic en la fosca, digueu-ho a plena llum, i allò que sentiu a cau d’orella, pregoneu-ho des dels terrats. 28I no tingueu por dels qui maten el cos però no poden matar l’ànima; temeu més aviat el qui pot fer que l’ànima i el cos es consumeixin a l’infern. 29¿No es venen dos ocells per una moneda? Doncs bé, ni un de sol no cau a terra si no ho permet el vostre Pare. 30I pel que fa a vosaltres, fins i tot els cabells, us té comptats. 31Per tant, no tingueu por: vosaltres valeu més que tots els ocells. 32»A tot aquell qui em reconegui davant els homes, també jo el reconeixeré davant el meu Pare del cel. 33Però al qui em negui davant els homes, també jo el negaré davant el meu Pare del cel.
2. Mirem el text
El text se situa al si de l’anomenat discurs de missió. El motiu de la missió és dir a plena llum i des dels terrats el que s’ha rebut del mateix Jesús.
Mateu recorda que així com Jesús va ser perseguit, els seus deixebles també ho poden ser. I tal com el llaç de la mort va lligar Jesús per un moment, ara també pot atrapar els seus deixebles, però tampoc no ho farà definitivament, perquè el Pare en té cura.
Les dues coordenades que orienten la missió del deixeble són la fe radical en Déu, el Pare, i la solidaritat amb l’entrega de Crist fins al final. Arrelats i fonamentats en aquests dos pilars, els deixebles han de ser lliures davant les dificultats i superar-les sense por a deixar-hi la pell. La fe radical en Déu, el nostre Pare, garanteix la victòria sobre el mal i la mort, però no allibera de la mort històrica. Amb tot Déu Pare té una especial cura dels deixebles del seu Fill.
Donar testimoni de l’Evangeli en situacions límit i conflictives significa reconèixer Jesús davant els humans. El deixeble ha d’optar per Jesús o deixar d’optar-hi. Si hi opta, és reconegut per Jesús com un dels seus; però si no hi opta, Jesús no el reconeix. Aquest apunt de l’evangelista és un toc d’alerta per als cristians que han perdut la il·lusió i la valentia de ser testimonis de Jesucrist allà on viuen i actuen. Hi ha un deixeble, Pere, que va ser el primer en negar-lo, però se’n va penedir i en va donar testimoni fins a la mort.
Jesús diu als porucs que no hi ha res de fatal en la vida. Déu Pare està al nostre costat sempre, també en els moments durs i sense sortida. La fe dóna la força per a vèncer la por. Pots fallar, però te’n pots penedir i Déu, que sempre et cuida, t’atorgarà la valentia per a donar testimoni de l’Evangeli.
3. Pensem-hi
Em fa por anunciar l’Evangeli obertament i lliurement? Crec que Déu em cuida?
La fe i l’entrega de Jesús em sostenen en la missió i en el meu testimoniatge?
He perdut la il·lusió i la valentia d’anunciar l’Evangeli?

dilluns, 12 de juny de 2017

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Aquest és el pa que ha baixat del cel



http://www.servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosA/34CorpuschristiA.jpg
El Cos i la Sang de Crist A
1. Llegim el text (Jn 6,51-58)
51Jo sóc el pa viu que ha baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. I el pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món. 52Llavors els jueus es posaren a discutir entre ells. Deien: Com pot donar-nos aquest la seva carn per a menjar? 53Jesús els respongué: En veritat, en veritat us ho dic: si no mengeu la carn del Fill de l’home i no beveu la seva sang, no teniu vida en vosaltres. 54Qui menja la meva carn i beu la meva sang, té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia. 55La meva carn és veritable menjar i la meva sang és veritable beguda. 56Qui menja la meva carn i beu la meva sang, està en mi, i jo, en ell. 57A mi m’ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi. 58Aquest és el pa que ha baixat del cel. No és com el que van menjar els vostres pares. Ells van morir, però els qui mengen aquest pa, viuran per sempre.

2. Mirem el text i contemplem Jesús
La festa d’avui agafa un fragment de la interpretació que fa Jesús del signe dels pans. Amb aquest signe Jesús al·ludeix al banquet de tots els pobles davant la presència de Déu, on la vida triomfarà sobre la mort i formarem una fraternitat (Is 25,6-9).
La interpretació del signe dels pans ha de tenir present que la Llei de Moisès és la icona (reflecteix, fa present) de la vida que Déu Pare dóna al qui l’acull. Jesús és la  icona de la vida que Déu dóna al qui l’acull, és a dir, al qui hi creu (6,47) o al qui se’l menja en el sentit d’estar-hi en comunió (6,58).
L’anomenat discurs del pa de vida (6,35-59) insisteix, en un primer moment, a anar cap a Jesús i a creure-hi, i, en un segon moment, en la comunió amb Crist. El moment de creure-hi passa per la valoració i la celebració sacramental del procés fet, i, un cop creuat el llindar, s’entra en la comunió amb Crist i entre nosaltres (l’Eucaristia és l’expressió sacramental d’aquesta comunió).
La manifestació misteriosa de Jesús suscita una dificultat: Com pot donar-nos aquest la seva carn per a menjar? (6,52). Jesús hi respon afirmant el misteri de la unió entre ell mateix i el creient, comunió que ja és real després de la seva mort, significada amb el do del seu lliurament a la creu. L’aliment s’identifica amb el donant. Per la seva mort i resurrecció, Jesús s’ha convertit en pa de vida per al creient.
La relació Pare i Fill engendra la relació Fill i creient: el Pare fa viure el Fill que ha enviat i el Fill (que viu pel Pare i prop d’ell) fa viure el creient que el menja, que assumeix que el Fill (do del Pare) faci estada en ell. Així, doncs, menjar la carn i beure la sang significa unir-se al Fill únic de Déu que ha travessat i vençut la mort perquè el món visqui. D’una banda, és una invitació a creure en la victòria del Fill de l’home sobre la mort; i de l’altra, a revifar la fe dels qui l’han acollit i, per la manducació (= la Paraula s’ha fet vida per sempre), a expressar el misteri de la comunió amb Déu i entre els creients.
En resum, la comunió dels creients és amb el Fill únic i entre nosaltres, comunió que s’arrela en la comunió del Fill únic amb el Pare. Per això, menjar i beure no s’ha d’entendre en un sentit material, sinó en el sentit personal de ser en comunió, que és precisament el fruït de la manducació (6,56). Ara bé, aquest ser en comunió és do del Pare, perquè atreu cap al Fill i el dóna perquè tothom visqui per sempre, gràcies a Ell.

3. Pensem-hi. Com visc aquesta comunió amb Crist i amb el Pare i entre nosaltres per mitjà de l’Eucaristia?

diumenge, 28 de maig de 2017

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Pau a vosaltres



 http://www.servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosA/31PentecostesA.jpg
Pentecosta
1. Llegim el text (Jn 20,19-23)
19Al capvespre d’aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: Pau a vosaltres. 20Dit això, els va mostrar les mans i el costat. Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. 21Ell els tornà a dir: Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres. 22Llavors va alenar damunt d’ells i els digué: Rebeu l’Esperit Sant. 23A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó.
2. Mirem el text i contemplem Jesús
El text ens situa en el mateix dia de Pasqua. Mentre Lluc situa la recepció de l’Esperit a la Pentecosta, la tradició joànica la situa a la tarda del mateix dia de Pasqua, àdhuc al mateix moment de l’enlairament de Jesús (Jn 19,30.34; ressò de Jn 7,38-39). Ambdues tradicions relacionen la recepció de l’Esperit amb la missió de Jesús (l’enviat del Pare) i dels seus (els enviats de Jesús), amb l’actualització de l’únic Evangeli, que dóna la vida per sempre (Jn 20,31). I també situen la recepció de l’Esperit després que Jesús sigui enlairat, glorificat, constituït en sobirà de la creació.
Jesús té la iniciativa de fer-se veure i de presentar-se vencedor de la mort davant els deixebles. Jesús fa tres accions: 1) posar-se al mig d’on estan reunits (treu fora la por), 2) mostrar-los les mans i el costat (és el crucificat) i 3) alenar damunt d’ells (els dóna la nova vida que ell ha inaugurat).
Jesús s’apareix per a romandre sempre present en la comunitat per l’Esperit donat, i en el món, per la missió dels deixebles. Jesús, que du la iniciativa, es dóna a conèixer als deixebles i els confia una missió. Des del Pare, Jesús glorificat els dóna l’Esperit, que els acompanyarà sempre (Jn 14,16), els ajudarà a recordar tot el que Ell ha dit i fet i els ho farà entendre (Jn 14,26), els guiarà en la missió i els conduirà cap al Pare (Jn 16,13-14).
Jesús ha rebut del Pare la missió de portar l’amor de Déu a tothom i confia als deixebles aquesta missió. Així els deixebles reben la missió del Pare de part de Jesús. Si abans ha estat el Pare el qui ha enviat Jesús, ara és Jesús el qui envia els seus deixebles. La missió de Jesús continua pels seus deixebles. Per això l’Esperit Sant és donat per a dur a terme la missió rebuda del Pare per Jesús, i alhora, per a fer present en el món, amb el do del perdó, el do de la pau i la neutralització del mal. El do del perdó dels pecats i el do de l’Esperit van ben lligats: amb el perdó neix una nova vida, s’ofereix una nova oportunitat. Ara i ací, el poder rebut (Jn 20,23), que ofereix el perdó dels pecats als qui acullen la missió rebuda del Fill, fa present (signe eficaç) la salvació que el Fill ha rebut del Pare (Jn 3,17).
L’Esperit és donat amb un gest de Jesús (Jn 20,22). El mateix gest de Déu a l’hora de crear l’ésser humà (Gn 2,7). L’Esperit rebut infon la vida de Déu i ens situa amb un peu en el seu Regne. Amb el do de l’Esperit, els deixebles neixen a la vida del Regne (Jn 3,5-6), poden adorar veritablement el Pare (Jn 4,23), i reben el do de la vida per sempre (Jn 6,63; 7,37-38). El primer efecte del do de l’Esperit és néixer de nou; és a dir, participar de la vida de Déu, de la comunió amb Déu i amb els pobres i entre nosaltres en Jesucrist, i certament aquest efecte és acompanyat pel perdó, signe de la victòria sobre el pecat i la mort.
3. Pensem-hi
Sóc conscient que Jesús m’envia a col·laborar amb d’altres en la construcció del Regne?
El perdó és l’arma que faig servir, amb la força de l’Esperit, per a neutralitzar el mal i fer-lo retrocedir? Amb el perdó ofereixo una nova oportunitat des de l’amor?

dimecres, 24 de maig de 2017

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món



 http://www.servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosA/29AscensionA.jpg
Ascensió del Senyor A
1. Llegim el text (Mt 28,16-20)
16Els onze deixebles se n’anaren a Galilea, a la muntanya que Jesús els havia indicat. 17En veure’l, el van adorar; abans, però, havien dubtat. 18Jesús s’acostà i els va dir: He rebut plena autoritat al cel i a la terra. 19Aneu, doncs, a tots els pobles  i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant 20i ensenyant-los a guardar tot allò que us he manat. Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món.

2. Mirem el text i contemplem Jesús
Mateu ens situa a la regió de Galilea i en una muntanya. No és gens casual. El nen Jesús va a viure a Galilea després de tornar d’Egipte (2,19-22) i l’adult Jesús comença l’anunci de l’Evangeli des de Galilea, perquè és una cruïlla de pobles. Així doncs, Jesús ja comença adreçant l’Evangeli a tots els pobles. Galilea és el lloc on s’acompleix el que havia anunciat Isaïes (Is 8,23–9,1): Una llum ha resplendit per als qui vivien al país de la mort i de la tenebra (4,16). A més, és el lloc on Jesús convida a anar després de la seva resurrecció (26,32; 28,7.10); per això Mateu diu: Els onze deixebles se n’anaren a Galilea, a la muntanya que Jesús havia indicat. I des de la muntanya indicada, on Jesús havia ensenyat (5,1) i mostrat la seva relació amb Déu (17,5), ara envia els Onze a ensenyar i a dur l’Evangeli a tots els pobles amb autoritat, entesa com a do rebut del Pare pel Fill.
A Galilea i en una muntanya, Jesús fa el seu últim discurs (el setè) i se situa al centre de l’escena: els Onze l’adoren, reconeixen que és Déu (sols es pot adorar Déu). En primer lloc, Jesús fa una declaració sobre la seva autoritat universal: Déu m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra; Jesús és el sobirà de tot el món; així doncs, el sobirà de tot el món no és pas el diable (4,9); el mal no podrà mai dominar el món. En segon lloc, Jesús proposa als deixebles de tots els temps que vagin a tots els pobles; la seva missió ha de consistir a fer deixebles de Jesús (la versió litúrgica tradueix fer deixebles meus per convertir); a batejar-los en nom de la Trinitat, és a dir, a relacionar-los amb la comunió trinitària (són tres, tot i ser un de sol: una diversitat en la unitat); i a ensenyar-los a viure segons l’Evangeli. I en tercer lloc, Jesús fa una promesa d’assegurança: Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món. Jesús garanteix que, com a Déu que és, sempre ens acompanyarà en la nostra tasca d’evangelització i transformació del món, de lluita contra tota explotació i tota mena de mal.
Si la missió de Jesús consistia a anunciar la presència del Regne, ara la missió apostòlica consisteix a fer deixebles de Jesús tots els pobles de la terra i a ensenyar-los a obeir el missatge del Regne amb l’autoritat rebuda de Jesús, una autoritat que radica en el servei i en l’amor.
3. Pensem-hi
Sóc conscient de la missió rebuda de fer deixebles de Jesús, tot servint i estimant els altres?
Com col·laboro en l’acció evangelització i transformadora que Jesús m’ha confiat?