diumenge, 12 de novembre de 2017

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: va cridar els seus servents i els va confiar els seus béns



 http://www.servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosA/56OrdinarioA33.jpg
D. 33 de durant l’any A

1. Llegim el text (Mt 25,14-30)
14Un home que havia de fer un llarg viatge va cridar els seus servents i els va confiar els seus béns. 15A un li donà cinc talents; a l’altre, dos, i a l’altre, un —a cada un segons la seva capacitat—, i després se’n va anar. Immediatament, 16 el qui havia rebut cinc talents els va fer treballar i va guanyar-ne cinc més. 17 Igualment, el qui n’havia rebut dos en va guanyar dos més. 18Però el qui n’havia rebut un se’n va anar a fer un clot a terra i va amagar-hi els diners del seu amo. 19Al cap de molt de temps arriba l’amo d’aquells servents i es posa a passar comptes amb ells. 20Es presentà el qui havia rebut cinc talents i en dugué cinc més, tot dient: Senyor, em vas confiar cinc talents; mira: n’he guanyat cinc més. 21 L’amo li va dir: Molt bé, servent bo i fidel! Has estat fidel en poca cosa; jo t’encomanaré molt més. Entra al goig del teu Senyor. 22 Es presentà també el qui havia rebut dos talents i digué: Senyor, em vas confiar dos talents; mira: n’he guanyat dos més. 23L’amo li va dir: Molt bé, servent bo i fidel! Has estat fidel en poca cosa; jo t’encomanaré molt més. Entra al goig del teu Senyor. 24 Es presentà encara el qui havia rebut un talent i digué: Senyor, sabia que ets un home dur, que segues on no has sembrat i reculls on no has escampat. 25Vaig tenir por i vaig amagar a terra el teu talent. Aquí tens el que és teu. 26 Però l’amo li va respondre: Servent dolent i gandul! Sabies que sego on no he sembrat i recullo on no he escampat. 27Per això calia que posessis els meus diners al banc, i ara que he tornat hauria recobrat el que és meu amb els interessos. 28 Preneu-li el talent i doneu-lo al qui en té deu. 29Perquè a tot aquell qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar; però al qui no té, li prendran fins allò que li queda. 30I a aquest servent inútil llanceu-lo fora, a la tenebra; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents.

2. Comprenem el text
La paràbola dels tres servents, coneguda com la dels talents, segueix l’esquema del drama en tres temps: 1) l’amo confia els seus béns a tres servents abans d’anar-se’n (25,14-15); 2) un cop l’amo se n’ha anat, els tres servents es comporten diferentment (25,16-18); 3) l’amo retorna i demana comptes als tres servents, amb la recompensa o càstig en relació al seu rendiment (25,19-30). El tercer temps és el cim de la història i centra l’atenció en el diàleg entre l’amo i el tercer servent, el prudent (una prudència arrelada en la por, que paralitza), que no vol arriscar res d’allò que no és seu, conservant-lo intacte. Els oients s’identifiquen amb la seva protesta: és injust que l’amo el castigui per haver conservat intacte el que se li havia confiat. Déu, però, no segueix els nostres criteris de justícia!
Mentre els dos primers servents són considerats bons i fidels, i són recompensats, el tercer, dolent i gandul, s’autocondemna quan intenta justificar-se projectant la seva angoixa i por en la imatge que s’ha fet de l’amo.
Mateu insereix aquesta paràbola dins del seu discurs escatològic, a fi de denunciar el comportament del tercer servent que, per manca de fe i confiança en el Senyor, no es compromet gratuïtament i creativament. La por esvaeix la fe, com ho fa la ganduleria amb el donar fruit.
Mateu anima els seus lectors a implicar-se creativament i generosament en el temps d’espera de la vinguda del Fill de l’home. I els talents no es poden identificar amb les qualitats o dons naturals que cada persona ha rebut, sinó amb la revelació dels secrets del Regne, que els deixebles han rebut gratuïtament i que ha de donar fruit. La fe és resposta gratuïta i creativa a la iniciativa gratuïta i creativa de Déu.
En resum, seguir Jesús comporta riscos i la fidelitat en el seguiment implica més riscos però també l’alegria incomparable de tenir la companyia del Senyor.

3. Contemplem Jesús
En el seu context original, Jesús, tot provocant la identificació dels oients amb el tercer servent, denuncia el legalisme jueu en la seva relació amb Déu, perquè impedeix descobrir la gratuïtat de l’amor de Déu i n’afavoreix una imatge deformada per la por.
Jesús proposa una relació gratuïta amb Déu, fonamentada en la seva pròpia experiència. La relació amb Déu no ha de ser legalista, és a dir, fer el bé que està estrictament manat, i per por, no arriscar-se a anar més enllà o no comprometre’s més. Això és el que fa el tercer servent

3. Pensem-hi
Sóc una persona poruga com el tercer servent? Tinc por d’arriscar-me a ser un/a bon/a militant?
Sóc responsable del que se m’ha confiat?
Com és la meva relació amb Déu? Què n’espero?

diumenge, 5 de novembre de 2017

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora



 http://www.servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosA/55OrdinarioA32.jpg
D. 32 de durant l’any A
1. Llegim el text (Mt 25,1-13)
1Amb el Regne del cel passarà com amb deu noies que van prendre les seves torxes per sortir a rebre l’espòs. 2N’hi havia cinc que no tenien seny i cinc que eren assenyades. 3Les que no tenien seny van prendre les seves torxes, però no es van endur oli. 4En canvi, les assenyades es van endur ampolles amb oli juntament amb les torxes. 5Com que l’espòs tardava, els vingué son a totes i es van adormir. 6A mitjanit es va sentir un clam: L’espòs és aquí. Sortiu a rebre’l! 7Llavors totes aquelles noies es van despertar i començaren a preparar les seves torxes. 8Les noies sense seny van dir a les assenyades: Doneu-nos oli del vostre, que les nostres torxes s’apaguen.  9Les assenyades respongueren: Potser no n’hi hauria prou per a nosaltres i per a vosaltres; val més que aneu als qui en venen i us en compreu. 10Mentre anaven a comprar-ne, va arribar l’espòs, i les qui estaven a punt entraren amb ell a les noces. I la porta quedà tancada. 11Finalment arribaren també les altres noies i deien: Senyor, Senyor, obre’ns! 12Però ell va respondre: Us asseguro que no us conec. 13Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora.

2. Comprenem el text i contemplem el Senyor que ve a trobar-nos
L’evangeli ens descriu la trobada amb el Senyor com una festa de noces, i això és precisament el que celebrem anticipadament en l’Eucaristia, quan se’ns diu: Feliços els convidats a la taula del Senyor, al banquet de noces.
L’acció es desenvolupa en tres moments: la preparació i espera (Mt 25,2-5), l’arribada de l’espòs al cor de la nit (Mt 25,6-9), i l’inici de la festa de noces (Mt 25,10-12). Tal com ha fet a l’inici, el narrador intervé al final, i ara ho fa per fer-ne l’aplicació pràctica: Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora. L’espòs representa el Senyor que ve a trobar-nos.
La presentació dels dos grups de cinc noies ve marcada pel contrast entre les cinc prudents i les cinc desassenyades. El motiu és la provisió o no d’oli. L’element crític és el retard de l’espòs. Tot el drama gira entorn de l’espòs: és esperat i després arriba inesperadament, i a la fi, irrevocablement, no admet a la festa les cinc noies no preparades. Originàriament, feia referència al comportament dels oients: no s’ha de fer com les cinc noies desassenyades. Mateu rellegeix la paràbola en clau al·legòrica i la situa dins el discurs sobre la vinguda del Fill de l’home. Així, tal com la tenim, il·lumina la vida dels deixebles, perquè el nostre trobament definitiu amb el Senyor sigui un esdeveniment de salvació i no de condemna. No n’hi ha prou amb ser dels qui surten a rebre el Senyor i l’esperen, ja que el punt crític és el seu retard, que posa al descobert el poc seny d’aquells deixebles que no s’han preparat per al temps d’espera, que s’han quedat sense oli. I sols personalment poden proveir-se’n, ningú més ho pot fer per ells.
La reserva d’oli per al temps d’espera és la fidelitat i la perseverança dels deixebles, en la vida i en l’acció, a la voluntat del Pare; i el fet de proveir-se d’oli és una opció lliure, responsable i intransferible. A més, en la tradició bíblica, l’oli és símbol de festa i de salut, només més tard es refereix a les bones obres. Per tant, es tracta d’estar predisposat a la trobada festiva amb el Senyor, a acollir la seva salvació, i això significa ser fidels a l’Evangeli i treballar per l’edificació del Regne.

3. Pensem-hi.
Com em preparo per al Regne? M’adono que sóc jo qui personalment he de proveir-me d’oli? Me’n proveeixo servint i fent el bé per no quedar-me a les fosques?

dimarts, 31 d’octubre de 2017

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: El més important d’entre vosaltres, que es faci el vostre servidor



 http://www.servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosA/54OrdinarioA31.jpg
Diumenge 31 de durant l’any A
1.Llegim el text (Mt 23,1-12)
1Aleshores Jesús s’adreçà a la gent i als seus deixebles 2 i digué: Els mestres de la Llei i els fariseus s’han assegut a la càtedra de Moisès. 3Feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan. 4Preparen càrregues pesades i insuportables i les posen a les espatlles dels altres, però ells no volen ni moure-les amb el dit. 5En tot actuen per fer-se veure de la gent: s’eixamplen les filactèries i s’allarguen les borles del mantell; 6els agrada d’ocupar el primer lloc als banquets i els primers seients a les sinagogues, 7i que la gent els saludi a les places i els doni el títol de “rabí”, o sigui “mestre”. 8Però vosaltres no us feu dir “rabí”, perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans; 9ni doneu a ningú el nom de “pare” aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel; 10ni us feu dir “guies”, perquè de guia només en teniu un, que és el Crist. 11El més important d’entre vosaltres, que es faci el vostre servidor. 12El qui s’enalteixi serà humiliat, però el qui s’humiliï serà enaltit.

2. Comprenem el text i contemplem Jesús
Mateu presenta un discurs de Jesús (Mt 23,1-39) adreçat a la gent i als seus deixebles, abans d’abandonar el Temple (Mt 24,1). El text apunta una sèrie d’advertiments i instruccions perquè la gent i els deixebles s’adonin de la mala praxi dels guies espirituals del judaisme, els mestres de la Llei (o escribes) i els fariseus.
Jesús no qüestiona pas l’autoritat magisterial dels guies espirituals del poble, ja que s’asseuen a la càtedra de Moisès, sinó la seva incoherència, el seu legalisme opressiu i asfixiant, el seu exhibicionisme devocional i la seva vanitat religiosa. Aquesta lúcida denúncia de la incoherència dels mestres i caps jueus té una funció implícitament admonitòria i parenètica per als cristians de l’Església d’Antioquia, als quals s’adreça l’evangelista, i també per als actuals cristians que llegim i escoltem aquest discurs de Jesús.
El legalisme opressiu abusa de l’autoritat magisterial. Precisament Jesús ha vingut a alliberar els esclafats pel legalisme (Mt 11,28-30).
L’exhibicionisme devocional, és a dir, la manera de servir-se de les devocions per a fer-se publicitat, pretén obtenir prestigi i privilegis socials. Així s’exageren els signes devocionals externs, com les filactèries (estoigs de cuir que contenien pergamins amb fragments d’alguns textos bíblics). Jesús en critica l’ostentació.
L’evangelista aprofita la crítica de Jesús a la vanitat social, fent-se dir mestre o rabí, per tal d’alertar els cristians a no fer el mateix respecte als seus caps o dirigents. No es qüestiona tant l’ús des títols, signe d’una vanitat espiritual i humana, com el que aquests títols representen al si de la comunitat, és a dir, l’autoritat i el poder entesos com a control i domini d’una persona sobre d’altres. La comunitat cristiana només té un sol cap i mestre, el Crist, per això és una comunitat fraterna. Tanmateix la radical denúncia de l’autoritarisme que discrimina, no exclou la importància del qui té la responsabilitat de ser el primer, que s’ha de situar com a humil servidor.

3. Mirem la nostra vida i acció
Visc la meva responsabilitat des del servei? La visc des de la coherència?
Em deixo dur per la vanitat espiritual? Tendeixo a fer-me publicitat mostrant el meu perfeccionisme?

dilluns, 23 d’octubre de 2017

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?

 http://www.servicioskoinonia.org/cerezo/dibujosA/53OrdinarioA30.jpg
D. 30 durant l’any A
1. Llegim el text (Mt 22,34-40)
34Quan els fariseus van saber que Jesús havia fet callar els saduceus, es reuniren tots junts, 35i un d’ells, que era mestre de la Llei, per provar-lo li va fer aquesta pregunta: 36Mestre, quin és el manament més gran de la Llei? 37Jesús li digué: Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tot el pensament. 38Aquest manament és el més gran i el primer. 39El segon li és semblant: Estima els altres com a tu mateix. 40Tots els manaments de la Llei i dels Profetes depenen d’aquests dos.
2. Comprenem el text i contemplem Jesús
Tot i el context polèmic en què és emmarcat el text, convé llegir-lo com un ensenyament qualificat de Jesús, provocat per una qüestió madurada en medi fariseu. La qüestió sobre el manament més gran de la Llei correspon a la preocupació, també present en l’antiga tradició jueva, de trobar un principi unificador de les diverses formulacions de la voluntat de Déu. El text de Mateu es troba en una situació intermèdia en relació amb el de Marc i Lluc; amb Marc comparteix la fórmula de la pregunta inicial i part de la resposta comentari de Jesús; amb Lluc coincideix en què el jurista vol provar Jesús.
La novetat evangèlica no consisteix pas a posar el principi o valor suprem en l’amor, ja que això és proposat constantment en la tradició bíblica i ensenyat pels rabins, sinó a proposar l’amor íntegre i total a Déu com a únic Senyor; l’accent recau en l’absoluta adhesió a Déu, amb les tres facultats que defineixen la persona humana: cor, ànima, pensament. El tipus d’aquesta absoluta adhesió a Déu és Jesús mateix, en la seva relació única de Fill (Mt 11,27).
L’originalitat evangèlica inicia amb la segona part de la resposta de Jesús, on s’estableix una relació de semblança entre el primer i el segon manament, que també és definit amb una fórmula bíblica, treta de Lv 19,18. Així, el manament d’estimar els altres és assimilat al primer i màxim manament sobre l’estimació íntegra i total a Déu. En la conclusió pròpia de Mateu, ambdós manaments constitueixen el pal de paller (o eix cigonyal) sobre el qual se sosté i del qual deriva la totalitat de la revelació bíblica: la Llei i els Profetes (l’Escriptura sencera). Així, la clau interpretativa de l’Antic Testament per a copsar la voluntat de Déu és estimar Déu i els altres. Ara i aquí, Jesús posa en relació directa ambdós manaments, posant el fonament de tota l’Escriptura en el fet d’estimar Déu i els altres.
Mateu presenta Jesús com el revelador autoritzat i definitiu de la voluntat de Déu, per això, en aquest ensenyament a Jerusalem i en el recinte del Temple (Mt 21,23), Jesús confirma l’objectiu de la seva missió, ja anunciada en el discurs programàtic de la muntanya: dur a plenitud la Llei els Profetes (Mt 5,17).
3. Pensem-hi
Si estimo Déu estimo els altres: com estimant Déu estimo els altres? Si estimo els altres estimo Déu: com estimant els altres estimo Déu? Em deixo estimar?